Pàgina 3 de 4

MERCÈ MAYOL FAURA

AFCF

De sempre que recordi, m’he fitxat molt en la fotografia, des de ben petita m’agradava molt, dibuixar i veure cinema, les imatges sempre m’han captivat molt. Entro al món de la fotografia, potser, una mica gran, però amb moltes ganes, d’això ja fa vint anys, i segueixo amb la mateixa il·lusió.

La fotografia, la gaudeixo tres vegades, quan sortim amb els companys a fer fotos als llocs que triem i que siguin interessants fotogràficament, quan les veig a la pantalla de l’ordinador i em poso a treballar-les, i al final quan les comparteixo amb els altres companys de l’associació o les veig impreses en paper.

També voldria dir que, mirant a través de l’objectiu de la màquina, component, mirant formes, línies, perspectives, … he descobert l’arquitectura moderna, fins al punt que s’ha convertit en una de les meves passions. Es descobreixen, moltes més coses mirant a través del visor de la màquina, que a simple vista, fins al punt d’enganxar.

Una altra gran “descoberta” gràcies a la fotografia, és la flora silvestre, exactament, les Orquídies Silvestres, aquesta descoberta m’ha portat a fotografiar moltes plantes, fotografies amb les quals he muntat la meva segona exposició al Centre Excursionista Garriguenc, amb el títol «De L’Afició a la Passió».


ALBERT MAYOL FAURA

LLUIS MARTÍ FURNIES

DOM FERNÁNDEZ

ACEF – (Barcelona, 1982)

Vaig créixer entre Granollers i Bigues i Riells, i ara visc a Santa Eulàlia de Ronçana. Sempre m’han agradat les pel·lícules, les històries i la música, i això em va portar a estudiar Direcció Cinematogràfica i Documental i Edició de Vídeo a Barcelona.

Va ser durant aquesta època on vaig apreciar la feina de directors de Cinema com Kubrick, Lynch, Welles, Cronenberg, Aronofsky o Alejandro Jodorowsky.

Però amb el temps vaig arribar a la conclusió que la fotografia em permet explicar històries més obertes, més personals i d’una forma més directa, pots portar les fotografies a qualsevol lloc i mostrar dotzenes d’elles en el temps que dura una pel·lícula, i cadascuna tindrà la seva pròpia història. Et permet baixar les teves idees al paper.

Recordo com els meus primers referents en fotografia a Ernst Haas, Brett Weston, Alex Webb, Trent Parke, Rodney Smith o David Alan Harvey, encara que la música continua sent una gran inspiració per a mi.

És molt important estar en contacte amb gent que tingui la mateixa afició encara que les seves visions siguin totalment diferents, això et fa créixer.

La càmera per a mi és simplement una eina que t’ajuda a expressar-te. Per això quan crec que em quedo sense idees intento recordar que el meu objectiu únicament és buscar aquest punt entre explicar una història i expressar-me a mi mateix.

Fer-ho senzill, sovint sortir amb poc equip et fa centrar més, de vegades les limitacions ens fan ser més creatius.

La fotografia em permet viure l’instant, coneixem a mi mateix, evolucionar i mostrar el meu punt de vista sobre el món.


«Prendre fotos és assaborir la vida intensament, cada centèsima de segon.»
Marc Riboud


JORDI CARBÓ ORDURA

Quan de nano, vaig conèixer la fotografia, em va captivar, pensar que el que fotografiava després del revelatge, ho podia tornar a veure, m’omplia d’il·lusió i a més poder compartir-ho, té quelcom de màgic.

Com a fotògraf, puc reviure els moments que ens regala la natura.

Quan de nano, vaig conèixer la fotografia, em va captivar, pensar que el que fotografiava després del revelatge, ho podia tornar a veure, m’omplia d’il·lusió i a més poder compartir-ho, té quelcom de màgic.

Com a fotògraf, puc reviure els moments que ens regala la natura.

LLUÍS BASART ARRAUT

Dins d’una família de molts germans, els més grans es feien càrrec dels petits, en tenia un que ens portàvem 10 anys, i que li agradava molt la fotografia, em va regalar la meva primera màquina fotogràfica, de la casa Halina, una càmera de cartutx, amb la que vaig començar a agafar afició a la fotografia.

Amb el meu pare vaig fer la primera enciclopèdia fotogràfica, “Fotografia práctica”, en fascicles i enquadernats més tard, l’any 1979.

I poc a poc, vaig anar-me cultivant, fins a tenir la meva primera Reflex una Yashica FX-3 super 2000, càmera que encara avui conservo.

Em donava compte que el fet de fer fotos conservava vives les persones i més tard, quan alguns marxaven sempre quedava la il·lusió de que encara eren allà.

Ja de gran, a la Garriga, vaig començar a fotografiar el meu fill quan jugava a futbol, bé a ell i a tots els seus companys.

També he fet fotos als esdeveniment de l’escola del meu fill, com festes final de curs, carnestoltes, i altres celebracions. Sempre m’ha agradat dur la càmera sobre, per poder captar moments o indrets que em criden l’atenció. Gaudeixo de la fotografia, tant en el moment de fer-la com en el moment de veure el resultat, intentant sempre millorar.

Vull aconseguir fer fotografies que parlin per si soles, i crec que he trobat el lloc adient.

JESUS GALCERAN

jesus galceran

Tot i que la meva afició és la fotografia i intento dedicar-li tot el temps que puc, soc enginyer informàtic i a això és al que he de dedicar la major part del dia perquè és el que em dóna de menjar.

Probablement, per la meva formació i experiència laboral tinc les meves raons per ser usuari incondicional del programari lliure. Sóc conscient que hi ha molts programes de propietat (Photoshop, Lightroom, Luminar, Capture One, etc.) que són molt bons i que tenen una orientació més professional, però no em veureu treballar amb cap d’ells. Jo acostumo a treballar bàsicament amb GIMP, Darktable, Hugin i d’altres programes similars.

Després de més de 25 anys d’haver abandonat l’afició a la fotografia, a finals del 2014 un company de feina em va regalar una Nikon D60 i, gràcies a això, em vaig tornar a reenganxar.

Aquest fet va coincidir més o menys amb el moment en què vaig anar a viure a La Garriga i això em va portar a la pràctica de la fotografia de paisatge i a l’astrofotografia.

Uns anys més tard, i per raons de la vida, vaig haver de tornar a viure a Barcelona. En aquesta nova situació, sortir a fer fotos de paisatge ja no m’era tan senzill com abans. Em veia obligat a agafar el cotxe i a dedicar no menys de 30 minuts per anar al lloc i uns altres 30 minuts per tornar a casa (més el temps en preparar l’equip i en fer les fotos).

Com que això em restringia molt els cops que podia sortir a fer fotos, em vaig haver d’adaptar a la nova situació i vaig canviar l’estil fotogràfic. Ara em dedico més a la fotografia urbana, sobretot a la fotografia de carrer. El millor de tot és que, si només tinc 20 minuts disponibles, són 20 minuts que puc baixar al carrer i dedicar-los tots a fer fotos.

Aquest canvi d’estil ha suposat no només un canvi en l’equip i en la forma d’afrontar les sortides fotogràfiques. També ha suposat tota un canvi de filosofia: he passat de fotografiar les coses que estan en els llocs a fotografiar les coses que passen en els llocs.

Cal recórrer un llarg camí fins a trobar una visió fotogràfica i una forma d’expressar-nos que ens sigui pròpia. Estic segur que tot aquest recorregut només es pot fer treballant molt i fent moltes fotos (però moltes, eh?). Penso que una bona forma d’encaminar tot aquest treball és plantejar-lo a partir de projectes fotogràfics personals. Actualment en tinc uns quants al cap, però n’hi ha un que és el que està més avançat i en el que ja porto treballant-hi un temps: el projecte dels Fars de Catalunya. El projecte és bastant ambiciós (potser massa) i m’està constant una mica de progressar.

Una frase que em representa

«I photograph to find out what something will look like photographed»
«Fotografio per saber com es veurà una cosa un cop fotografiada»

Garry Winogrand

« Entrades més antigues Entrades més recents »